Antoni Díaz Arnau

Nos dejó el 21 de Enero de 2004. A los 67 años. Después de una enfermedad dura que no consiguió hundirlo. Después de la jubilación --también prematura-- se dedicó a estudiar, a colaborar como monitor y voluntario de la Catedral y del Museu Diocesà de Barcelona.

En el año 1992, año de olimpiada en Barcelona y Expo en Sevilla, consiguió realizar uno de los sueños de su vida: viajar a Tierra Santa. Para los que con él estuvimos, fue inolvidable aquel viaje.

Le gustaba escribir, y se atrevía con la poesía.

Al Nadal del 2001 ens felicità amb un 'Cristma' fet per ell, que portava una poesia seva escrita al 1978. Diu així:

Tot rumiant Díns l'albada dels segles, la fosca veié una gran Llum. Aquella llum, avui encara lluu. —Si tu l'has vist: ets un home nou, renovellat! Si no l'has vist: encara ets l'home vell, que jeu a la fosca. Si l'has vist: mentre tinguis Ilum, camina; perquè saps que hi ha rera la muntanya del dubte; perquè saps que quan ets feble, aleshores ets fort; i quan plores, col·labores amb el teu patiment, a rescabalar l'home vell. I quan perdones, neixen en tu, noves il·lusions, d'esperança: d'un cel nou i d'alegria: d'una terra nova. I quan estimes, trobes la vera felicitat, aleshores tu ets també, llum del món—.

Y después de unos meses de enfermedad escribió esta otra, que nos mandó como felicitación en las Navidades de 2003. En la que sus años dedicados a estudiar y orar la Sagrada Escritura, que impregnaba su vida y su palabra, quedan bien patentes.

De la Foscor a la Llum

Ahir, durant la malaltia vaig somniar:
"mentre pujava al meu Sinaí,
que una boira fumassola, negra i espessa
s'anava ajaçant en els cims Èx 19,9b.
Feia fred i tot era fosc.

Vaig trobar una balma, i
arraulit en un racó,
tractava d'arrecerar-me de les fúries
dels trons, dels llamps, (Èx 19,16) dels vents i de la pluja.

A l'alba, quan vaig obrir els ulls, us vaig veure a tots.
- Les vostres trucades evidenciaven l'estima que em teniu.
- EI vostre rostre Gn 1,26a em retornava l'escalf
  dins de la immensa foscor.
- La vostra companyia m'anava evocant instantànies
  d'altres temps, quan junts
fèiem l'inexorable camí de la vida, amb les inherents
vivències de joies o de tristors.

Cada record vostre, era com un ventijol suau (1 Re 19,12)
que esparpellava la boira,
esbatent-la i obrint el cel de bat a bat,
fins que poguí contemplar l'Estel del matí. 2 Pe 1,19
Era un dia diàfan, transparent i tant lluminós
que em va cridar de bell nou a la vida."

Avui, despert ja del somni, vull donar-vos
les gràcies a tots, pel vostre Nadal!!

Antonio, Toni, era un hombre alegre. Con una alegría profunda. No era un iluso. Pero era un hombre ilusionado e ilusionante.

No podré olvidar nunca el día que me comunicó --con un realismo total, y una esperanza tremenda-- que estaba sufriendo mucho y que se sentía condenado a corto plazo. Aprovechó los últimos meses para saborear aún más la Palabra con la 'Lectio divina'. Creo que él como pocos sabía rezar con la Palabra.

Tornar a In Memoriam