Recordant els meus vuitanta–cinc anys

Avui dia deu de desembre
després de molts entrebancs,
Déu vol, i no ho puc entendre
que faci vuitanta-cinc anys!

Sovint vull fer les coses ben fetes
però el meu cor resta curull
de moltes i sonades tonterietes,
gràcies, sobretot, al meu orgull.
 

I si parlem de la paciència?
No sé si algú em pot guanyar,
a ser tant impacient, amb violència,
no volent als demés escoltar.

Sempre penso fer algunes coses,
cuidant les maneres i detalls.
No faig cas del parer de les persones,
sóc cabut seguint els meus viaranys.

M’agrada fer molta patxoca
i que escoltin el meu recitar.
Que em cuidin com a una lloca
amb els pollets, a punt de piular.

Tinc molt poca humilitat...
a tothom els mals explico,

la pau és suportar 1'adversitat,
que no pas el no tenir-lo.

M'agraden les explicacions rodones;
a vegades per poder-ho arreglar,
ho adorno amb alguna mentidona
donant l'orgull per pagar.

Un defecte que als fills he ensenyat:
És que mai he pogut estalviar.
A tot lo que Déu m'ha donat
no li he trobat lloc per guardar.

M'agrada que per mi s'interessin,
en canvi jo no pregunto mai pels tarats.
Hi haig de procurar que no s'empipin,
fent creure que sóc un despistat.

I de la por em convé parlar,
Abans, mirava_, ja gran,a sota el llit.
Ara, sense audífons no puc escoltar,
i al no sentir res, quedo adormit.

Demano al Senyor que m'ajudi,
però dec demanar poc, molt poc.
Espero que el dia que em mori
la seva Bondat em dugui al Cel de cop

Us dono gràcies perquè heu vingut.
Algun defecte us he contat.

Us dic que molt benèvol he sigut.
Lo bo el Senyor ho ha programat.